A Iguaque, he entrat al jardí de l’Edèn dels Muiscas…

Acabo d’arribar al refugi del Santuari Natural d’Iguaque. És el lloc on passaré la nit d’avui. Entre muntanyes verdes enormes i envoltades de núvols hi ha aquesta petita explanada on hi han clavat el refugi en el que passaré la nit, descansant ben merescudament després d’aquest trek esgotador! Però de moment estic sol a la porta… La parella que viu aquí no hi és, tot i que m’han assegurat que m’esperarien i que em tindrien el sopar preparat quan me’ls he trobat al matí abans de la pujada… i ja fa unes hores que he arribat. Però no em preocupo perquè això sembla típic de Colombia. Fins ara no he vist cap signe o pista de disciplina horària… És relaxant perquè no et sents responsabilitzat envers ningú tot i que ara ja començo a tenir fred… Sort que he trobat una porta oberta que dona a la cuina! El desnivell de 1300 metres de l’”excursió” d’avui m’ha donat gana!

Aquesta pujada a la llacuna d’Iguaque m’ha obert la porta a diferents móns de natura… Durant 8 hores de marxa he passat de la zona de pastures i conreus, a una alçada de 2500 m, a entrar a un bosc tropical molt dens a mida que anava guanyant altitud. Aquí a les valls no hi ha gaire vegetació, hi ha zones que són fins i tot semi-desèrtiques i conviuen per exemple cactus amb eucaliptus gegants… És una mena de clima mediterrani, però a l’equador. Però a mida que vaig pujant, el bosc va creixent, i des d’on sóc ara mateix no tinc cap dubte que sóc gairebé a la latitud 0. Aquí ja sóc a 2900 metres.

Hola!

Durant aquesta pujada a la llacuna d’Iguaque vaig veient diferents ecosistemes. El dens bosc tropical poc a poc va desapareixent i a partir dels 3300 metres va donant lloc a plantes i arbustos molt més petits i durs. Ja estic entrant al “pàramo”, tant conegut a Colòmbia, i tot de plantes del tot desconegudes per a mi van apareixent. Són els frailejones, que de sobte, a partir de 3600 metres es fan els reis del paisatge. Per tot arreu creiexen aquestes plantes d’aspecte simpàtic…

Un frailejon

I finalment després de gairebé escalar l’últim tram amb un desnivell d’uns 200 metres, arribo al caminet que em porta directe a la llacuna d’Iguaque. Segons la cultura Muisca, una altra civilització indígena que va desaparèixer a mans dels espanyols, aquí va començar tot, la humanitat es va crear en aquesta llacuna! (I encara em sorprenc quan alguna cultura avui en dia es creu el centre de l’Univers i el dominador de tot el que l’envolta… Si això ho portem als gens!)

Llacuna Muisca

Però aquesta història mítica és més evocadora: de la llacuna va aparèixer la deessa Bachué amb un nen petit amb qui, un cop adult, van tenir molts fills que van poblar el món. Quan ja van tenir la feina feta, es van transformar en serps i es van tornar a amagar dins la llacuna. És com si m’haguessin obert les portes del reialma i ara ja fos benvingut al jardí de l’Eden!

Aquí els frailejones són els reis. M’obro pas enrte ells, en el seu regne, són com nans orgullosos que vigilen aquest lloc sagrat. Aquí no hi sobreviu gaire cosa més, només algunes flors de tots els colors que decoren el jardí dels Srs Frailejones… Observo en silenci i amb un punt d’eufòria aquest espectacle que sembla aliè a tot el que passa al món uns metres més avall.

La Llacuna d'Iguaque

Per cert, no hi he vist les serps que, confiades de que tot aniria com una seda per als Musicas, es devien adormir profundament després de crear la vida… O potser és que des de la llacuna d’Iguaque van recórrer milers de quilòmetres entre canals subterrania fins a arribar a Espanya… I allà van tornar a sortir! I amb molta més convicció…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s