Walk the world!

120 dies. 24 hores al dia.

5 països, 5 idiomes. Més de 15.000 km recorreguts. Una cinquantena de busos i trens “destartalats”. Ben bé una cinquantena de partides de cartes per repartir els llits. 7 rapades de cabell, una desena de llibres, 12000 fotos? El Pun, el Tom i la francesa, els cambrers del Messi, el xino del pijama, la cabrona del dinar de merda, el de la cocoflauta, el gordet simpàtic del tren a Mongòlia que es va enamorar de nosaltres, el iaio que instal·la estufes, la guia turística i el seu grupet, el taxista que condueix mirant la carretera a través de la càmera de fotos del Jordi, el Larss…

Per mi s’acaba aquí aquest període de compartir lo nou que anàvem trobant, i de conèixer el que encara ens quedava per descobrir de nosaltres tres. Per tot el que ha significat el viatge, i perquè us ho mereixeu, no vull, no vull, marxar sense deixar-vos un petit regalet que m’agradaria que llegíssiu / visquéssiu junts.

Aquest és un petit escrit (encara que potser s’us fa massa llarg, i un pel enrevessat) que porto a la llibreta des d’aproximadament el mes de novembre, i que és una manera (de les moltes que hi ha) d’explicar el meu viatge (Arnau, apreciaràs que, com fa l’Adam Walker a Invisible, haig d’utilitzar la segona persona del singular per poder escriure lliurement). M’agrada pensar, també, que d’alguna forma hi ha alguna cosa en tot el que dic o vull dir que també es pot aplicar al vostre viatge. Després de llegir-ho, i us demano que només després, veieu el vídeo(necessitareu uns minuts…).

Us trobaré a faltar.
Gaudiu, una abraçada, i sobretot cultiveu el vostre proper jo!!

Hi ha dies, pocs o molts, en què, sense saber perquè, no estàs de tan bon humor. És durant aquests dies, a més, quan acostumen a succeir-te petits accidents, per tu atemptats, que van maltractant la teva moral.

Al caure el sol, t’acabes preguntant el perquè d’aquests dies. Al llit, sent com ets una persona donada a bussejar pel teu interior, pots arribar a pensar que no tens del tot controlades les teves accions: faig el que vull? M’agrada?; Pots arribar a dubtar de les teves decisions: Les prenc jo realment? ; Dels teus gustos, desitjos, interessos: son meus? Si ho son, els estic realitzant? Potser fins i tot, coneixes les respostes, però no t’atreveixes a dir-te-les.

Recaus una vegada més en el pensament de que alguna cosa t’impedeix ser tu mateix, que et trobes dins una corrent que et porta còmodament, però que en el fons no et satisfà. I si no fas res, seguiràs la mateixa direcció, cap canvi a la vista. I tens la sensació de deambular, d’ocupar un espai i un temps, però sense cap acció real (cosa increïble quan estàs sortint de casa a les 7h i tornant a les 12h de la nit cada dia, degut a la feina).

Gairebé ofegat sota aquest mar de reflexions supèrflues, et preguntes perquè sembla que tothom et conegui millor que tu mateix (no pot ser, no et coneixes ni tu). I t’arribes a plantejar que potser, senzillament, no ets qui creus, i aleshores, et veus obligat a tornar a començar el debat des del principi, i dones més voltes al llit.

Però a vegades, només a vegades, aconsegueixes petits moments lúcids. Te n’adones que al llarg de la teva vida, has estat molts. Que no quadren les descripcions que fan de tu, ni fins i tot les que fas tu mateix. Definitivament, no et comprens (i has decidit que ni aspires a fer-ho) si no que senzillament, comprens. No ets un, ets molts, i en constant canvi. I tens un últim jo que té masses ganes de parlar, que s’està ofegant, i que si no parla, no et deixarà viure.

I al dia següent, truques al Jordi. I a l’altre, truques a l’Arnau. I uns mesos més tard, estàs donant voltes pel Sud-Est Asiàtic. Potser sense saber ben bé perquè, però experimentant, posant a prova la nau, deixant anar una miqueta els controls, mirant els retrovisors només de tant en tant.

Aquell dia, en que has entès que el risc és mínim, tornes a dormir tranquil. T’has guanyat aquest premi. El teu últim jo ha parlat, i el proper, que ja està fent cua, parlarà sense remei, perquè així ha estat sempre.

No feu gaires plans nanus, i gaudiu el que queda de viatge!